Los lunes al sol

Una ciutat al nord, costanera, que fa ja temps va donar l'esquena al camp i es va envoltar d'indústries que la van fer créixer desproporcionada, a empentes, que la van alimentar d'immigració i treballadors i van dibuixar per a ella un horitzó de xemeneies, d'arestes i esperances , de futurs desarrelaments. Un grup d'homes que cada dia recorren els seus carrers en costa, buscant-li a la vida les sortides d'emergència. Por de llarga durada, funambulistes de fi de mes, i de principi també, funambulistes sense xarxa i sense públic, sense aplaudiments al final, que caminen a diari per la corda fluixa del treball precari, que subjecten la seva existència amb bastides d'esperança i fan de les seves poques alegries trinxera, conversa, rutina, com si aquest naufragi del que tracten de posar-se fora de perill a diari no fos el seu, mentre parlen de les seves coses i es riuen, de tot i de res en concret, esperançats, tranquils, la matí d'un dilluns al sol.